dimarts, 20 de juliol de 2010

Sentència de l'Estatut ... I ara què?

Per fi he pogut trobar una estona per escriure sobre la sentència del Tribunal Constitucional respecte a l'Estatut de Catalunya. Feia molts dies que tenia la necessitat d'abocar tot allò que sento personalment sobre aquest fet polític que marca un punt d'inflexió en la història de Catalunya i, sobretot, en la concepció del model d'Estat Espanyol. I ho faig des del convenciment de la meva postura personal, des de les sensacions que m'ha generat aquesta sentència, i no pas des de l'adoctrinament o la obligació de la que se suposa ha de seguir algú que, com jo, milita a un partit politic. Per sort, pertanyo a una organització, el Partit dels Socialistes de Catalunya, que acull dintre seu un ampli ventall de sensibilitats i postures diverses, totes elles respectables i que, alhora, poden diferir notablement.

En primer lloc, crec que per la gent que ens definim obertament federalistes, aquesta sentència ens deixa, utilitzant el vocabulari d'un famós joc de taula, tocados y hundidos. Entenc el federalisme com un model d'Estat descentralitzat que reconeix dintre seu diverses nacionalitats, amb diferents cultures, llengües... I és aquest el motiu pel qual Espanya no ha avançat mai cap a la via federalista, limitant-se a acceptar un 'Estat de les Autonomies' fruit d'un pacte polític durant la transició que, tot atorgant a les autonomies un 'café per a tots' un pèl descafeïnat, va establir les bases d'un Estat descentralitzat que permetia somiar amb la consecució d'un Estat Federal. La por de molts sectors de la societat espanyola de reconèixer la diversitat d'aquest Estat no ha permés avançar de l'autonomisme al federalisme, amparant-se en la 'indivisible unidad de la nación española', alentada en els últims temps pel nacionalisme espanyol que destila el PP amb les agressions gratuïtes cap a Catalunya i els catalans, o els actes estúpids que no s'haurien d'haver produït mai com la sentència del TC.

La diversitat cultural, lingüística i nacional d'Espanya és un fet que no tinc cap dubte que no fa més que enriquir-lo. Ens atorga un valor afegit com a Estat que molta gent mai ha sapigut valorar. I el que més em preocupa és que cada cop menys sectors a Espanya semblen entendre l'Estat des d'aquesta concepció. Fins i tot el president Zapatero, en el qual moltes persones teniem dipositades les esperançes per avançar en la via federalista, va anunciar fa poc que la descentralització de l'Estat havia tocat sostre, posant fi a qualsevol ambició de desenvolupar l'autogovern de les nacions històriques com Catalunya.

Tots aquests fets, sumats a aquesta repugnant sentència i la repercussió mediàtica amb cert tuf anti-català que ha generat arreu de l'Estat Espanyol, no fa més que corroborar la meva teoria de que les aspiracions del poble català van a una velocitat molt més elevada que la voluntat de l'Estat Espanyol de donar oxígen al desenvolupament de l'autogovern de les seves nacions. I això no fa més que tensar una corda que, molt probablement i veient com es poden anar desenvolupant els aconteixements, pot ferir de mort les relacions entre Catalunya i Espanya.

Jo em sento català, catalanista, i crec fermament que som una nació. Una nació que mereix ser respectada i que mereix un alt nivell d'autogovern. Sóc socialista, i lluito per una societat més justa, igualitària i solidària. Sóc, per si algú encara tenia algún dubte, granollerí. M'estimo la meva ciutat i treballo amb passió per construir la Granollers del futur. Però també em sento espanyol, i crec en un Estat que reconeix la seva diversitat i té la voluntat d'assolir un Estat Federal que sigui més just amb les seves nacionalitats històriques. I es aquí on la meva carta de valors personals grinyola... Com puc sentir-me espanyol si aquella Espanya en la qual jo em reconec cada cop s'allunya més de la realitat? No vull sentir-me part d'una Espanya rància, centralitzada, retrògrada i conservadora. La Catalunya que vull no cap en la Espanya que actualment sembla que és.

Per tant, el futur és negre i complicat. Cal refer molts camins, regenerar noves idees i, sobretot, apostar decididament i sense complexos per un Estat Federal des d'aquells partits polítics o organitzacions que així entenem aquest país. Si la voluntat hi és, estic convençut que podem tornar a establir un pacte polític que reconstrueixi tot allò que el TC, el PP i totes les institucions podrides que encara desprenen franquisme han destruït. Per contra, si fins i tot els socialistes espanyols es conformen amb aquest Estat de les Autonomies que cada cop va donant passes enrere amb actes com aquesta sentència, tornant fins i tot a nivells d'autonomia previs a la transició, és evident que ens quedaran molt pocs camins per defensar el poble català, formant cada cop més una majoria independentista a Catalunya que acabi fracturant la relació amb Espanya. De moment, crec que aquesta majoria social no existeix i, per tant, és també un camí complicat i sense garantia d'èxit. Però si les coses venen dades com fins ara, en 10 anys el panorama polític pot canviar de manera radical legitimant l'opció independentista.

Visca Catalunya!