La memòria perduda ...

Avui he tingut la oportunitat de veure el documental de Bucarest, sobre la vida del polític Jordi Solé Tura, a Mollet del Vallès, amb l'alcalde Josep Mayoral i la regidora Carme Garrido, convidats per l'Ajuntament de Mollet al teatre de Can Gomà. He sortit amb una sensació extranya, que podria definir gairebé com abatut. El documental explica la vida de Solé Tura i, sobretot, es centra en la seva militància clandestina al PSUC i en les posteriors fites que va assolir com a polític, destacant el fet de ser un dels pares de la Constitució Espanyola. Després d'estar durant més d'una hora repassant tota la seva carrera política, realment sorprenent, el documental acaba amb una escena que a qualsevol persona deixa bastant tocat: el seu fill Albert Solé (autor del documental), repassa amb el seu pare fotos dels moments més importants de la seva vida. Solé Tura no és capaç de recordar tot allò i es sorprèn quan el seu fill li explica tot el que ell va fer per aquest país, fruit de l'avançat estat de l'alzheimer que pateix. Durant el documental apareixen altres escenes en les que l'ex-dirigent intenta tararejar, sense aconseguir-ho, la lletra de la Internacional Socialista, i tampoc pot recordar el nom del seu fill ni el de la seva esposa.

Sortint del teatre, he reflexionat molt sobre diverses coses. Una d'elles es l'agressivitat de l'enfermetat de l'alzheimer. Per molt que no hi hagi dolor físic per al malalt, és molt dolorós el fet de contemplar com una personalitat de la seva talla, que tant va fer i tant va lluitar per a recuperar les llibertats en el nostre país i per aconseguir que les generacions d'avui dia poguessim gaudir dels privilegis de la democràcia, estigui en un procés de despersonificació, que el condemna a viure sense recordar qui és ell, què va fer ell i quines són les persones que l'estimen. Una altra cosa que m'ha fet reflexionar, que he comentat amb l'alcalde, és l'enveja del moviment polític i social sorgit entre els anys finals del franquisme i la transició. Avui en dia, els pocs joves que estem ficats en política vivim en una època en la que els congressos del partit es fan en hotels de luxe, les reunions mentre sopem en restaurants i, si donat el cas, anem a una manifestació, podem caminar pel carrer tranquilament , tot cridant pacíficament quatre consignes mentre la policia vetlla per a que tot transcorri correctament. Fa més de 30 anys, tots aquells activistes com en Solé Tura es van deixar la pell i, molts d'ells, la vida i la família per a que avui, la nostra generació, exerceixi aquesta política de despatx i corbata.