Vertígen...

Fa prop de 6 mesos que no actualitzava el blog... I és que ja fa molt que el temps se m'escapa, em rellisca de les mans, no puc controlar-ho... Tinc la sensació que algú m'ha posseït, s'ha apoderat del meu temps, i alhora m'ha desposseït de la meva capacitat de decidir a què dedico les meves hores, minuts i segons. Aquesta sensació de vertígen, de veure que els dies passen i passen i que no ets capaç de controlar, es va establir dins meu ja fa molt temps, i no sembla decidida a marxar... i això em posa molt trist.

Tot plegat, voldria que els dies tinguessin 48 hores. I així poder tenir una estona per endreçar les piles de papers que se m'acumulen a la taula del despatx. Podria, també, passar més estona amb els meus nebots, l'Oriol i la Mireia, i compartir amb ells l'aventura de crèixer i fer-se grans. També podria prendre un café o, simplement, tirar-me hores voltant pel centre de Granollers amb l'Aida, que fa molt temps que no ens veiem i sé que em necessita, com jo la necessito a ella. O anar a sopar amb ella, afegint-se l'Aroa, en Josemi i la Gemma, i que aquests sopars no es repetissin tan sols d'aniversari en aniversari. També voldria poder veure més sovint a l'Aitor, i tenir converses més enllà d'una quedada protocolària perquè toca, perquè ja feia massa que no ens veiem... i que hi vingués la Mire, la meva Vallvi, que ja fa molt que tampoc sé res d'ella. Si els dies tinguessin més hores, molt probablement podria dedicar-li més temps a la Universitat, i treure'm segon de carrera d'una tacada, fent les lectures i seminaris corresponents, poguent disposar d'hores per a passar apunts i, evidentment, estudiar. També podria passar més temps amb la gent de la Universitat, i fer un cafè, anar al centre de compres o simplement seure i parlar amb la Tirado, amb la que m'hi estaria hores, o que la Sans m'expliqui com li ha anat el cap de setmana, que en Max em parli durant hores de la qüestió més banal i, a més, no ens hi posem d'acord, o parlar amb l'Eli del Vallès Oriental, escoltar les converses surreals de la Nuriot, jugar a cartes amb la Berta, l'Arnau i la Júlia, o comentar la jugada dels programes del cor amb la María Titos. També podria fer un cafè de més de 20 minuts al Pikako (Pikachu per mí) amb en Guillem i l'Oriol, parlant d'actualitat política, de la universitat, de Vilassar, de Canovelles o de Granollers, per acabar parlant de la cosa més absurda que puguis debatre entre tres universitaris. Si els dies tinguessin més hores, aniria més nits al Paco, més tardes de compres i més matins a Can Nadal amb el Marc Toro, no ho dubto. I aniria, també, a fer excursions de cap de setmana a qualsevol indret que suposi sortir de la rutina granolleril amb la Marta, el Pol i la Judit, i xerrar, jugar i riure fins a no poder més. Quedaria, per fí, amb el Miguel, per recordar molts dels millors moments que he viscut en la meva vida, amb ell i gràcies a ell, en una quedada que tenim pendent des de fa massa temps. Probablement, també veuria més al Raúl, que ho ha sigut tot i ara gairebé ja no és res, perquè el temps i la distància construida ho ha destrossat. M'aniria amb la Marta Compan, no sé ni on ni a què fer, només a gaudir de la seva companyia, i a escoltar com li va la vida amb la seva dolça veu. I m'estaria dies jugant al capitalista sense parar, amb les bessones Rendo, i entre partida i partida, cafè i cafè, i piti i piti, ens explicaríem històries i anècdotes com sempre hem fet. I aniria més sovint a Vic, i jugaria amb el meu cosinet Arnau a allò que ell vulgués, que probablement seria futbol. I llegiria molts llibres, tants com les dotzenes que en tinc pendents als prestatges de casa. I veuria pel·lícules, tantes com les dotzenes que també en tinc pendentes...

I faria moltes altres coses i veuria a molta altra gent que ara no recordo ja que el temps torna a fer de les seves, i m'obliga a deixar d'escriure per marxar, sortir de casa i no tornar fins la nit, quan estigui tan exhaust que ni m'enrecordaré d'allò que ara escric per veure si algú m'ha deixat algun comentari...

Desgraciadament, els dies no tenen 48 hores.

Un nou equipament per a noves idees

Article publicat al diari El 9 Nou (26/9/2008)

Fa més de 25 anys, en el mateix indret on s’ubica el nou Gra, van néixer les primeres polítiques de joventut democràtiques de la ciutat, amb el primer equipament juvenil que pretenia promoure la participació dels joves en tot allò que els afecta i tractar els problemes que aleshores els afectaven. Ara tornem als orígens amb el mateix nom, Gra. Un nom que ha acompanyat als diversos equipaments juvenils de la ciutat al llarg de tota la etapa democràtica.

Els joves constituïm un grup social amb característiques pròpies, problemes i preocupacions concrets, i que requerim, també, d’accions concretes. A Granollers, som prop de 18.000 joves d’entre 12 i 29 anys. Així, els joves formem un sector molt ampli, amb diferents expectatives, diferents interessos i distribuïts de forma heterogènia i desigual per tota la ciutat. No podem obviar l’important paper que juguem els joves en la nostra comunitat. Tal i com va dir Kofi Annan, exsecretari general de la ONU: “Una societat que aïlla als seus joves, està condemnada a dessagnar-se”. La joventut d’avui dia tenim la sort d’estar molt més preparada, tenim les idees més clares i ens hem convertit en una força que mereix ser escoltada. Els joves som una font inesgotable de desenvolupament, canvi i progrés.

Molts cops, però, la societat ofereix una imatge desvirtuada i falsa del jovent. La societat actual, que viu immersa en un món que es mou a cop mediàtic, genera estereotips negatius sobre els joves, relacionant-nos amb la delinqüència, l’abús de drogues i la violència, quan la realitat és que la gran majoria dels joves no participem d’aquest tipus d’activitats. És per això que vull reivindicar el paper actual de la joventut. Els joves som, sens dubte, un referent social en el desenvolupament de funcions que suposen una potenciació dels valors i models que resulten positius per a la població en general. Els joves granollerins, i això és molt important, tenim clar que volem un model de convivència democràtic, estructurat amb els valors d’igualtat, justícia, solidaritat i llibertat. En aquest sentit, és imprescindible, per una banda, dur a terme tots
aquells plans i programes orientats a millorar la seva qualitat de vida, i, per l’altra, posar al seu abast totes les eines necessàries per a que puguin desenvolupar el seu projecte de vida des de l’igualtat d’oportunitats, la llibertat d’expressió i de decisió i l’autonomia plena. La promoció i impuls dels joves en les diferents tasques socials que impliquen l’exercici de la ciutadania és una obligació ineludible de tota la nostra societat.

Aquells qui tenim la responsabilitat en polítiques de joventut en les administracions públiques hem de ser conscients del dinamisme i la singularitat d'aquest sector de la població. No ens podem conformar amb oferir serveis i polítiques de manual, hem de tenir clara la fotografia de la realitat social juvenil per a poder tirar endavant projectes, ambicions i iniciatives que els joves necessiten. I per això, convidem als joves a apropar-se a l’Ajuntament i treballar conjuntament. Ara posem a l’abast de la joventut un nou equipament, fent un salt endavant en la qualitat dels nostres serveis, destacant l’importància del paper que fan els joves a l’hora de tractar els seus problemes i augmentar les seves oportunitats de participació en la societat. Perquè la generació actual de joves granollerins, la que es farà seu el nou Gra, i tots els que venen, és la que promourà l’impuls definitiu de transformació econòmica, social i cultural de la nostra ciutat.

El nou Gra constitueix, per tant, un edifici que ha de fer possible tot allò que els joves vulguin imaginar. Ara és l'hora de canviar dinàmiques, trencar barreres i no establir-nos límits. Tenim les idees, les hem convertit en projectes concrets, i ara tenim un magnífic equipament on portar-les a terme.

Carles Cabanillas

Regidor de Joventut

Ajuntament de Granollers

Festa Major de Blancs i Blaus, Granollers 2008

Granollers és una ciutat en la qual, durant l'any, la vida transcorre com a qualsevol altre ciutat de la seva magnitud: és prou gran com per a passar inadvertida i prou petita com per a conèixer i saludar la gent pel carrer i no sentir-te sol.

Però, des de fa 25 anys, durant l'última setmana d'agost, els granollerins i granollerines es transformen. Aparquen les seves unions i diferències i s'aboquen amb una passió desenfrenada o bé a la follia blanca o bé a la fúria blava. Els carrers de Granollers s'inunden de gent amb mocadors blancs i blaus i no hi ha cap racó de la ciutat que no quedi impregnat de festa.

Encara no hi ha ningú que pugui dir per què és d'un color o és d'un altre... El cert és que la Festa Major es converteix en una rivalitat sana i harmoniosa entre les dues colles, Blancs i Blaus, Blaus i Blancs...

Aquells que estem implicats en alguna de les colles o qualsevol dels granollerins que es posa el mocador del seu color al coll, gaudim de la festa al 100% i animem a la nostra colla amb totes les forces, esperant que l'últim dia de la Festa, el veredicte doni la victòria al nostre color.

Demà donem l'inici a la nostra Festa Major, diumenge els Blaus (guanyadors de la FM del 2007) reptarem als Blancs a la victòria d'aquest any, i, tot just quan acabi l'acte, sonarà per primer cop "La Guimbada", l'himne de la festa, que ens permet, per fi, posar-nos per primer cop el mocador de la nostra colla, i encetar set dies d'emoció, gresca i participació, vivint-los intensament en blanc i blau.

Per tot això, no és casualitat que la Festa Major de Blancs i Blaus sigui considerada una de les festes populars de nova tradició més importants de Catalunya. Ens veiem pels carrers de Granollers... ;)

Visca els Blancs!
Visca els BLAUS!
Visca la Festa Major de Granollers!

TOTUS... BLAUS!

A Granollers tothom és blau...
Potser només hi faltes tú...
Un mocador i un bon porró...
I ja ets un blau, i ja ets un blau... ai quin sarau! :D


http://www.blancsiblaus.cat/

Final del curs... per fi, vacances!

Són les 20.30 hores del 6 d'agost... Estic al meu despatx de l'Ajuntament, a la Porxada, escoltant des de la finestra la remor dels nens jugant a la Plaça Negra. Hi trec el cap i el primer que veig és la peculiar estatua del Patufet, assegut, mirant en direcció al despatx... Estic neguitós, falten dos dies per marxar de viatge i he vingut a assegurar-me que no m'oblido res, repasso els mails assegurant-me que tots els temes pendents estan tancats i miro llibres i dossiers que em puguin ser útils per portar-me a la maleta els documents necessaris per repassar i encarar el proper curs amb més forces que mai.

Un document imprescindible que portaré a la maleta de Tenerife és el PAM, el Programa d'Actuació Municipal per a la legislatura 2007-2011. En aquest document figuren els nostres compromisos electorals dels últims comicis, els quals conformen el full de ruta del Govern de Granollers per al mandat. Me l'emporto per tenir la certesa de que, en aquest curs 2007-2008 s'han anat engegant totes aquelles coses que, pel timming establert, haurien d'estar en marxa i, evidentment, per començar a pensar en totes aquelles coses que aquest dossier diu que haurem de fer al 2009.

Quan, en alguna de les platges de sorra negra, torrat al sol, em llegeixi el PAM, podré fer un balanç exhaustiu del què ha donat de si aquest curs 2007-2008 en la regidoria de Joventut de Granollers que tinc la responsabilitat de dirigir. No em cal, per això, llegir el PAM per sortir avui de la porta de l'Ajuntament amb la profunda convicció de que, aquest any, hem fet les coses bé. Estem a punt d'inaugurar un equipament juvenil, el GRA, que per la seva magnitud i ubicació, constituirà un referent imprescindible pels joves de Granollers, que espero omplin d'il·lusions i projectes aquest edifici. Portem ja mesos lligant i tancant tots els temes que pengen per a la posada en marxa d'un equipament d'aquestes característiques. L'obra està finalitzada, la clau ja la tenim a la regidoria de Joventut i tan sols falta obrir les portes, el proper 27 de setembre.

Per altra banda, aquest curs m'ha deixat, personalment, una satisfacció per haver realitzat amb èxit moltes iniciatives i projectes: el Musik'n'Viu, consolidat i treballat, com sempre, de la mà de les entitats ... el Evolution Europe 2008, campionat europeu de breakdance, amb la magnífica organització per part de l'entitat StreetStylers, l'Exfi, la festa dels Instituts, il·lusió i empenta adolescent per a finalitzar les classes al juny... el talent i les ganes demostrades en l'obra de teatre dels joves del Cumella, la creativitat i ambició dels nois de l'Originàlia, el mercat d'art jove de Granollers, la gran efemèride de l'any: el 50è aniversari de dues entitats referents i cabdals en l'àmbit del lleure i l'associacionisme a Granollers: Colònies Sant Esteve i Escoltes Sant Esteve... el talent i creativitat, també, de tota la colla de grafitteros que han ajudat, durant aquest curs, que el projecte Graffnollers tingui un èxit brutal, un ressó més enllà de la nostra ciutat i que ens permet afirmar que aquest projecte és pioner i referent per a d'altres ciutats com la nostra. Sense oblidar tampoc, la gran feina realitzada pels membres de l'equip de l'equipament juvenil GRA: Sònia, Sandra, Vane, Xavi, Sergi i, durant un temps, Jenni... que han proposat, executat i treballat gran quantitat d'iniciatives i projectes i han fet una tasca magnífica en les dinamitzacions als instituts i als barris. També, a destacar, la feina dels tècnics municipals del servei de Joventut: la Marta i l'Isidre, que han patit i han treballat de valent per a poder culminar totes les iniciatives que des del Servei de Joventut tirem endavant. A tots ells, moltes gràcies... Amb gent com aquesta, un regidor pot marxar tranquil de vacances i encarar el curs vinent amb il·lusió i empenta.

En definitiva, escric aquestes línies en els meus últims minuts a l'Ajuntament abans de marxar i no tornar durant uns quants dies... una mena d'acomiadament 2.0 d'aquest curs. Ara, vacances, i, entornant, a gaudir de la nostra Festa Major i, després, a preparar la sonada inauguració del nou GRA.

Bones vacances!

11è Congrés del PSC: Quin cap de setmana!

M'acabo de despertar de la llarga migdiada després d'haver finalitzat l'11è Congrés del PSC, al qual hi he assistit durant tot el cap de setmana. No sé si serà el moment, amb el cansament encara acumulat, de fer valoracions de com ha anat el nostre cónclave, però en tot cas no em vull estar de dir quatre coses sobre el què ha donat de sí el cap de setmana, i, de pas, actualitzar el blog, que ja tocava!

El titular, cap sorpresa: el company José Montilla ha estat reelegit Primer Secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya amb un 96% de recolzament dels delegats i delegades presents a l'11è Congrés del PSC. Entre les sorpreses, la que ens va donar ahir el president Montilla al proposar l'històric dirigent Isidre Molas com a nou president del PSC, un càrrec més simbòlic que no pas executiu, com el de la vicepresidència, que torna a ocupar Manuela de Madre. Altres novetats han estat, evidentment, alguns noms de l'executiva que avui s'ha aprovat amb una àmplia majoria: els nous noms de l'executiva són aquests: Jordi Hereu (política municipal), Imma Moraleda (polítiques de la dona), Jaume Collboni (programes i acció sectorial) Laia Bonet (desenvolupament estatutari), Pere Navarro (universitats i recerca), Consòl Prados (immigració i integració) i Núria Parlón (solidaritat i cooperació). Després com a secretaris nacionals sense cap "delegació" específica, han entrat una bona pila d'alcaldes d'arreu de Catalunya per equilibrar la representació territorial: Tarragona, Reus, Lleida, Salt, Vilanova i la Geltrú, etc. Finalment, la nostra comarca manté la seva bona representació a l'executiva amb el meu company d'equip de govern a Granollers i Diputat al Parlament, Jordi Terrades (Medi Ambient), i amb la consellera Montse Tura (Cultura i Audiovisual).

En quant a les conclusions a les quals han arribat les quatre comissions i, en definitiva, a l'actualització i posada al dia de la nostra ideologia, uns quants aspectes a destacar:

- Es reconeix el dret a vot als immigrants en les eleccions municipals.

- Canvi de model energètic: hem d'avançar cap a les energies renovables, més sostenibilitat.
- Les vegueries com a model territorial.

- Clara posició en contra de la directiva europea de 65 hores.

- Utilització del vot electrònic en eleccions internes (primer pas...)

- Aposta clara per la tecnologia 2.0: el PSC com a referent a la xarxa.

-Creació d'una Conferència Oberta per forçes progressistes (la rèplica de Montilla a la Casa Gran de Mas).

Finalment, un dels reptes més importants que s'han plantejat i el qual jo assumeixo en tant que jove dirigent socialista i càrrec institucional, és l'objectiu de presentar als joves el PSC com un partit que pot estar governant i, alhora, ser un partit que reivindiqui una transformació social. El PSC, per molts joves, ha de deixar de ser el partit dels pares per passar a ser un partit en el qual vegin reflectides les seves inquietuds i els seus anhels.

Finalment, avui, a la clausura, he denotat una gran distància entre els presidents Montilla i Zapatero. L'últim ha assegurat que hi haurà un bon acord de finançament i que l'Estatut es desenvoluparà correctament. El primer, lluny de les bones intencions i les bones paraules, ha expressat perfectament allò que els socialistes catalans tenim com a objectius principals: l'Estatut està refrendat pel poble català, és la nostra llei, i també la de Zapatero, i, com li ha recordat Montilla, ell també el va votar i és la seva obligació desenvolupar-ho correctament. En quant al finançament, el president de la Generalitat ha tornat a dir que "no li agrada la música que sona en aquests primers compassos del finançament", recordant al presidente que ell ja sap quina és la nostra partitura, la dels catalans, reclamant-li així el compliment de les nostres exigències. Així que el debat està servit... Mai havia vist una tensió en l'ambient tan forta entre els dos presidents com la d'avui en la clausura del congrés. Ni tan sols en temps de l'enyorat company (molt enyorat per mí), Pasqual Maragall.

En definitiva, ha estat un congrés tranquil, sense ensurts, amb un impuls polític important pel PSC, que es referma en les seves conviccions catalanistes i progressistes, remarcant la justícia social com a eix prioritari de les nostres polítiques, i sobretot, deixant clar que som el partit que advoca per la centralitat i que, com deia el lema del Congrés, defensem La Catalunya que sap on va.

Bona feina companyes i companys socialistes! Enhorabona i força als nous membres de l'Executiva!

Visca Catalunya Socialista!

Sobre "la roja" i altres qüestions

Confesso que tinc un problema: relaciono inconscientment política i esport, sempre... Sé que està malament, però no ho puc evitar. Quan veig l'afició madridista amb les banderes espanyoles amb el toro sempre penso que deuen votar al PP i ràpidament m'entra un sentiment de repugna. I així amb moltes altres situacions... Però, quan juga la selecció espanyola, doncs, que voleu que us digui, jo vull que guanyi perquè, a part de ser català i catalanista declarat, doncs també tinc un sentiment arrelat a l'Estat Espanyol ... Per això em costa veure aquests dies a la televisió tots aquests personatges que ara acaparen gairebé tota la programació com el famós Manolo el del Bombo i tota aquesta gent amb càntics excessivament patriòtics. Sempre acabo pensant que, al cap i a la fí, ells recolzen al mateix equip que jo: a la selecció espanyola... pero jo no sóc així... i, ai! pobre de mi que digui aquí, a Catalunya, que vull que guanyi Espanya, perquè ràpidament em relacionaran amb tots aquests exaltats que no veuen més enllà dels colors de la "rojigualda" i que els porten a fer comentaris i comportaments fora de lloc i totalment nacionalistes (espanyols).

Lamento profundament tot aquest circ mediàtic exageradissim que s'ha muntat envers la classificació espanyola per a la final de l'Eurocopa. Si no haguèssim d'empassar-nos cada dia els comentaris dels Camacho, Lama, Carreño i cía sobre la millor selecció de la història del futbol universal (bla, bla, bla...) i els posteriors: viva España! el orgullo nacional ... i tot el que ve després de cantar un gol, probablement fossin molts més aquells que simpatitzarien amb la idea d'animar i recolzar la selecció espanyola. Evidentment, aquella gent més sensibilitzada amb les autonomies i el reconeixement de les nacions que conformem l'Estat Espanyol, avui no voldrà que s'els relacioni amb tota aquesta afició que hem vist durant tot el torneig.



Això si, avui, que guanyi Espanya... Perquè han jugat d'una manera esplèndida durant tota l'Eurocopa i perquè, caram! també sóc espanyol...

Nova directiva europea laboral: retrocedint a passes de gegant

La setmana passada, la majoria de ministres de Treball de la Unió Europea van acordar ampliar la jornada laboral a 65 hores, a excepció, entre molt pocs altres, del ministre de treball espanyol, Celestino Corbacho, que s'hi va abstenir (bé podria haver votat amb un NO rotund, aquesta bestiesa s'ho mereix). La mesura, només sentir-la, em va causar esgarrifançes... La humanitat i, sobretot, el moviment obrer, ha lluitat durant dos segles per anar reduïnt progressivament la jornada laboral en pro del benestar dels treballadors i la concil·liació de la vida laboral i familiar. Resulta que ara ens carreguem d'una volada tot aquest esforç i aquesta lluita per part de sindicats i altres agents socials. El primer que vaig pensar va ser que aquesta mesura era fruit d'una preocupació que fa mesos que m'angoixa: la progressiva "dretanització" dels països europeus: Merkel a Alemanya, Sarkozy a França, Berlusconi a Itàlia i altres líders neo-cons que abunden pels Estats membres de la UE ... Però, coïncidint amb unes jornades de la JSC a Mollet del Vallès sobre la lluita obrera a la comarca, vaig poder reflexionar, escoltar i compartir sobre aquest fet amb gent dels sindicats i la qüestió és realment preocupant.

Per una banda, la mesura trenca l'esforç de la unió dels treballadors i la seva lluita constant per aconseguir els convenis col·lectius que fins ara gaudeixen, ja que ara el treballador podrà negociar directament amb l'empresari la durada de la seva jornada laboral, cosa que perverteix el sindicalisme i el seu esperit d'unió per reclamar i preservar els seus drets en una lluita col·lectiva.

Per altra banda, això pot generar discriminació entre els propis treballadors. Anem a posar com a exemple el cas d'un empresari que busca un empleat per a treballar al seu negoci i té dos candidats: un home que s'ofereix a treballar 55 hores setmanals perquè el seu temps lliure i les seves poques obligacions li permeten, i per un altre costat un pare de família que, degut a les seves responsabilitats, només pot treballar les 40 hores de rigor. Què farà l'empresari? Evidentment, optar per la persona que li assegura que podrà treballar més quan el negoci ho requereixi. Això crea una discriminació i més dificultats d'accés al mercat laboral envers la gent que ha de concil·liar la seva vida laboral amb la familiar, per no posar més exemples d'altres casos en els quals es dongués una situació similar de discriminació per altres perfils de treballadors.

Un altre problema que pot suposar és que el fet de que hi hagi treballadors que puguin treballar fins a 25 hores més a la setmana, pot suposar que en una empresa, al tenir treballadors que puguin realitzar fins a la meitat de la jornada d'un altre, les reduccions de plantilla siguin molt nombroses... I qui serien els més afectats? Altre cop, aquells qui ja no poden treballar més hores perquè han de mantenir una familia, etc...

Tot plegat, la mesura és una gran bejenada que ens porta al segle XIX, quan les primeres grans fàbriques tèxtils començaven a aparèixer i els treballadors realitzaven jornades laborals que poc faltaven per arribar a ser dies complerts... De fet, si et poses a distribuir les 65 hores durant la setmana pot quedar en 10 hores de dilluns a dissabte i 5 el diumenge, o bé 12 hores entre setmana i 5 el dissabte o... en fí, múltiples combinacions que si et pares a pensar, com he dit abans, et porten a les jornades laborals que fa moltíssimes dècades els nostres avantpassats van aconseguir reduir a base de reivindicacions i lluites.

El més curiós de tot és que els defensors de la mesura, a tot això, l'anomenen flexibilització. Jo més bé en diria esclavització...