dimecres, 8 de desembre de 2010

PSC: la llarga travessa pel desert


El passat 28 de novembre els socialistes catalans vàrem patir la major batacada de la nostra història en unes eleccions autonòmiques. Uns resultats que demostren el rebuig d'una part important de la societat catalana al nostre projecte. Els motius poden ser molt diversos: càstig al soroll del govern tripartit, la manca d'un líder carismàtic, etc... però l'escenari de fons n'és un: el nostre partit ha deixat de ser una alternativa de govern per a molts catalans, fet preocupant per un partit que té el paper d'aglutinar dins seu la majoria catalanista de centre-esquerra.

Durant aquests dies he pensat molt en el paral·lelisme de les eleccions catalanes de diumenge passat amb les eleccions generals de 2004. Zapatero, en la seva primera contesa electoral, va donar la sorpresa al guanyar les eleccions gràcies a, entre altres factors, un fet essencial: va saber aglutinar els suports de molta gent cansada de l'aznarisme imperant durant 8 anys i va saber connectar amb la societat espanyola amb un projecte progressista que va despertar les simpaties dels joves i de l'electorat abstencionista d'esquerres. Artur Mas, en la seva tercera batalla per la presidència de la Generalitat, també ha jugat bé les seves cartes amb un missatge de canvi que molta gent veia necessari. Mas, aquest cop, també ha connectat amb els anhels d'una majoria de la societat catalana que li ha donat un suport abrumador.

Els socialistes catalans, per altra banda, hem de reflexionar abastament sobre els motius i les conseqüències d'aquesta davallada espectacular de vots. Necessitem refer moltes estratègies, replantejar-nos profundament molts aspectes del nostre projecte i tornar a esdevenir un partit central, un partit mereixedor del suport de l'esquerra catalanista. Ara és l'hora dels discursos clars i convicents, d'una oposició constructiva i responsable i, sobretot, d'un lideratge ferm que torni a despertar una bona part de l'electorat que ens ha donat l'esquena. El President Montilla ha facilitat molt aquesta tasca amb la seva sortida, una de les més dignes que recordo des que m'interessa la política, ja fa un bon grapat d'anys. L'assumpció de la culpabilitat dels resultats, acompanyada per una voluntat clara de deixar pas sense abandonar el timó del partit en un procés, el de les eleccions municipals de 2011, clau per al nostre futur, on ens juguem continuar sent el principal partit allà on sempre hem estat els més forts: el municipalisme.

Personalment, m'engresca poder viure des de dintre aquest procés de renovació. El camí és llarg... passar de 28 diputats a una xifra que torni a donar-nos possibilitats de tornar a governar probablement no s'aconsegueix en 4 anys, és per això que ens hem d'esforçar en regenerar el nostre discurs, en analitzar i escoltar les demandes del poble de Catalunya i tornar a refer un projecte que sumi moltes mirades. El més important de tot no serà la persona que ho lideri, sinó l'èxit de la regeneració a tots els nivells, fent possible la construcció de l'alternativa real i creïble de govern a la dreta catalana.

El pas per la trinxera de l'oposició serà, a més de llarg, complicat. Un govern de CiU amb ampli suport en un escenari de més que probable recuperació econòmica no ens ho posarà fàcil, però el nostre partit, que té com a tret característic la vertebració de moltes sensibilitats de l'esquerra catalana, té capacitat per poder redreçar la situació, sempre que tothom tingui la voluntat de treballar per un projecte col·lectiu i no aprofitar les actuals debilitats per assolir ambicions personals. La llarga travessa pel desert ens farà forts, sinó mireu el resultat de 7 anys d'Artur Mas a l'oposició. Ara ens toca treballar de valent per fer que aquesta travessa sigui enriquidora i, sobretot, curta.