dimecres, 8 de desembre de 2010

PSC: la llarga travessa pel desert


El passat 28 de novembre els socialistes catalans vàrem patir la major batacada de la nostra història en unes eleccions autonòmiques. Uns resultats que demostren el rebuig d'una part important de la societat catalana al nostre projecte. Els motius poden ser molt diversos: càstig al soroll del govern tripartit, la manca d'un líder carismàtic, etc... però l'escenari de fons n'és un: el nostre partit ha deixat de ser una alternativa de govern per a molts catalans, fet preocupant per un partit que té el paper d'aglutinar dins seu la majoria catalanista de centre-esquerra.

Durant aquests dies he pensat molt en el paral·lelisme de les eleccions catalanes de diumenge passat amb les eleccions generals de 2004. Zapatero, en la seva primera contesa electoral, va donar la sorpresa al guanyar les eleccions gràcies a, entre altres factors, un fet essencial: va saber aglutinar els suports de molta gent cansada de l'aznarisme imperant durant 8 anys i va saber connectar amb la societat espanyola amb un projecte progressista que va despertar les simpaties dels joves i de l'electorat abstencionista d'esquerres. Artur Mas, en la seva tercera batalla per la presidència de la Generalitat, també ha jugat bé les seves cartes amb un missatge de canvi que molta gent veia necessari. Mas, aquest cop, també ha connectat amb els anhels d'una majoria de la societat catalana que li ha donat un suport abrumador.

Els socialistes catalans, per altra banda, hem de reflexionar abastament sobre els motius i les conseqüències d'aquesta davallada espectacular de vots. Necessitem refer moltes estratègies, replantejar-nos profundament molts aspectes del nostre projecte i tornar a esdevenir un partit central, un partit mereixedor del suport de l'esquerra catalanista. Ara és l'hora dels discursos clars i convicents, d'una oposició constructiva i responsable i, sobretot, d'un lideratge ferm que torni a despertar una bona part de l'electorat que ens ha donat l'esquena. El President Montilla ha facilitat molt aquesta tasca amb la seva sortida, una de les més dignes que recordo des que m'interessa la política, ja fa un bon grapat d'anys. L'assumpció de la culpabilitat dels resultats, acompanyada per una voluntat clara de deixar pas sense abandonar el timó del partit en un procés, el de les eleccions municipals de 2011, clau per al nostre futur, on ens juguem continuar sent el principal partit allà on sempre hem estat els més forts: el municipalisme.

Personalment, m'engresca poder viure des de dintre aquest procés de renovació. El camí és llarg... passar de 28 diputats a una xifra que torni a donar-nos possibilitats de tornar a governar probablement no s'aconsegueix en 4 anys, és per això que ens hem d'esforçar en regenerar el nostre discurs, en analitzar i escoltar les demandes del poble de Catalunya i tornar a refer un projecte que sumi moltes mirades. El més important de tot no serà la persona que ho lideri, sinó l'èxit de la regeneració a tots els nivells, fent possible la construcció de l'alternativa real i creïble de govern a la dreta catalana.

El pas per la trinxera de l'oposició serà, a més de llarg, complicat. Un govern de CiU amb ampli suport en un escenari de més que probable recuperació econòmica no ens ho posarà fàcil, però el nostre partit, que té com a tret característic la vertebració de moltes sensibilitats de l'esquerra catalana, té capacitat per poder redreçar la situació, sempre que tothom tingui la voluntat de treballar per un projecte col·lectiu i no aprofitar les actuals debilitats per assolir ambicions personals. La llarga travessa pel desert ens farà forts, sinó mireu el resultat de 7 anys d'Artur Mas a l'oposició. Ara ens toca treballar de valent per fer que aquesta travessa sigui enriquidora i, sobretot, curta.

dimarts, 28 de setembre de 2010

Mi (otro) padre

Siempre he admirado a las personas que van de frente, que dan la cara y son valientes. Juanma es una de ellas. Por eso, el día en que, con 15 años, fuí a mi primera reunión de la Joventut Socialista en Granollers sin saber dónde me metía, y escuché cómo nos explicaba su gestión municipal, supe que, si algún día yo me dedicaba a la política, él iba a ser mi referente.

Actualmente los políticos estamos cada vez más desprestigiados. Parece que todos estemos en política para llenarnos los bolsillos y utilizar nuestros cargos públicos para favorecer intereses personales. La prensa no ayuda y, a veces, algunos políticos tampoco. Pero me parece justo reivindicar a aquellos que, sobretodo desde nuestros municipios, luchamos por mejorar cada rincón de la ciudad sin esperar nada a cambio. Sé de buena tinta los sacrificios personales que Juanma hace en su vida cotidiana para dedicarse con pasión a su cargo en unas áreas nada sencillas dentro del Ayuntamiento. Siempre con el teléfono en mano, siempre con la mente puesta en Granollers y siempre reflexionando sobre las cosas que, día a día, los ciudadanos le comentan cuando le paran por la calle. Algunos políticos, con sus palabras, se hacen humanos... Juanma, con sus actos, se convierte en héroe.

Tengo la suerte de compartir con él la aventura de formar parte del gobierno de mi ciudad. De él he aprendido muchas cosas que harían muy largo este artículo, pero sobretodo, me ha enseñado el valor de luchar por nuestros ideales y de convertir los sueños en herramientas de transformación de nuestra ciudad. A cualquier ciudadano que haya tratado con él no le habrá dejado indiferente su proximidad, su humanidad y, sobretodo, el calor que desprende en cada una de sus palabras, siempre desde la responsabilidad del que sabe que por sus manos pasan muchas decisiones importantes sobre la ciudad.

Y se hace muy difícil ejercer la política cuando algunos pretenden hacer de ella un espectáculo mediático en el que todo vale por arañar un puñado de votos. La descalificación gratuita, el acoso permanente y la mentira sin fundamento abunda en aquellos que pretenden ser una alternativa para gobernar la ciudad, y no se dan cuenta que ni tan siquiera tienen un proyecto para llevarlo a cabo, cegados por la obsesión de cargarse a uno de los baluartes de nuestro gobierno.

Es por eso que deseo que toda la basura que intentan generar alrededor de una persona a la que quiero y admiro les acabe ahogando a ellos mismos. Como decía al principio, él es valiente, y su batalla es más grande que todo eso, con lo que me tranquiliza saber que siempre estará por encima de todos ellos. Simplemente por ser como es él.

La política es algo transitorio, una ruleta rusa en la que hoy estás aquí y mañana allí. Y de tu actividad política se generan mil historias, anécdotas y proyectos que contar cuando ya no estás en ella. Pero lo más importante que te puedes llevar son las personas. Aquellos que utilizan la política como una herramienta para el interés personal, casi nunca consiguen sus objetivos y, encima, de su paso por ella no se llevan ni el reconocimiento ni el cariño de las personas que los han acompañado.

En mi primera entrevista para un medio local, al preguntarme quién era mi referente político, de manera instintiva contesté: Juanma Segovia, añadiendo además que lo consideraba mi padre político; por todo el cariño, el apoyo y el reconocimiento que de él había recibido. Así que Juanma y yo hoy somos compañeros de gobierno, pero quizá en unos meses ya no lo seamos... Pero sé que siempre podré contar con él, que mi admiración hacia su persona perdurará en el tiempo y que siempre será, para mi, un ejemplo a seguir. Siempre será mi padre político. Mi (otro) padre.

divendres, 20 d’agost de 2010

Granollers es desperta... Blancs i Blaus, ara és l'hora d'estripar!


Avui és divendres 20 d'agost. Divendres previ a l'inici de Festa Major. Fa dos dies que he tornat de les vacances, després d'estar fora de la ciutat durant gairebé dues setmanes. No hi ha cosa que m'agradi més al tornar de les vacances que passejar per la ciutat de nou, i arribar-me fins a La Troca, el centre de cultura popular i tradicional, o com a mi m'agrada dir per aquestes èpoques, la fàbrica de la Festa Major. A La Troca es respira, aquests dies previs, l'ambient dels granollerins i granollerines que compten les hores per a que la FM comenci, que treballen per a Blancs o per a Blaus per seguir fent de la nostra festa la millor Festa Major de nova tradició de Catalunya. Blancs i blaus corren d'un lloc a l'altre del recinte muntant, pintant, preparant, parlant, enllestint... La Festa Major s'apropa i el temps no perdona.

I demà, per fí, comença la festa. Som molts els que, des de que acaba l'edició anterior, pensem durant tot l'any en la festa següent... I els que ens agrada explicar, a tothom que no és de la ciutat, les meravelles de la nostra festa. A la meva universitat, i en el meu cercle d'amics 'no-granollerins' m'he guanyat la fama de pesat de tant vendre la Festa Major de Blancs i Blaus. I és que l'orgull que ens inunda per sentir-nos part d'aquesta ciutat i d'aquesta festa singular no es pot explicar en paraules.

Des de ja fa alguns anys que gaudeixo molt més la festa vivint-la amb amics de fora, exercint de ciccerone i intentant integrar-los en l'essència de la Festa. Crec haver aconseguit despertar l'interès de molta gent de Barcelona en aquesta festa d'una ciutat de comarques. Crec haver aconseguit que algú com el meu amic Marc Toro, barceloní que tenia vagues referències sobre aquesta festa, s'identifiqui amb el blau i visqui la festa amb passió, sabent les lletres de totes les cançons de la festa i gaudint com el que més del Correaigua, el Concurs de Rajolers o altres actes mítics de la Festa. Crec haver aconseguit que altres amics de la Universitat s'hagin apropat fins a Granollers aquests dies i hagin descobert que sí, que la nostra Festa Major és més que una festa...

Aquest any espero la Festa Major amb moltíssimes ganes... Des de Blautufarra, la colla a la qual pertanyo dintre de Blaus, es preparen diversos actes que sorprendran i que ens seguiran projectant com una de les colles amb més farra de la Festa, i això em motiva a estar donant-ho tot amb la meva colla, i especialment amb l'Ester, la que em va contagiar ja fa bastants anys que formar part d'una colla és multiplicar les emocions que es viuen a la festa. També tinc ganes de poder ensenyar-li, per fi, la Festa Major al Mario, al qual li he parlat durant molt temps d'aquesta festa i del que estic convençut, coneixent la seva capacitat per apreciar les emocions de la gent, que en quedarà fascinat. Per fi podré posar un mocador blau al coll de l'Ana Tirado, a la qual fa estius que espero poder vibrar amb ella en aquesta festa. Al Max també li espera un mocador blau, l'any passat no va poder ser però aquest any torno a tenir l'oportunitat de demostrar-li la grandiositat de la nostra ciutat a una persona difícil d'impressionar. La Pilu també gaudirà per primer cop de la Festa, estic convençut que les expectatives que li he creat es superaran amb escreix. L'Ana Sans espero que també hi torni, i segueixi posant tota la il·lusió per sentir la festa com ho va fer l'any passat. I tot això sumat amb la gent de Granollers de sempre amb els que visc la festa major faran que aquesta festa sigui, de nou, inoblidable.

Els motors ja estan arrencant... Avui, la botiga és oberta i he pogut comprovar com la gent compra amb molta ganes samarretes i mocadors del seu color. Hi ha ganes de festa... Granollers, després de la solitud de les vacances d'agost, ja desperta... el blanc i el blau començen a aparèixer pels balcons i aparadors de la ciutat, la gent ja vibra amb la idea d'escoltar La Guimbada per primer cop el diumenge, de posar-se per fi el mocador al coll i viure 9 dies de festa permanent. Moltes hores invertides durant l'any per part de moltíssima gent començaran demà a donar els seus fruits. Blancs i blaus, ara és l'hora d'estripar... comença la Festa Major!

Visca els blancs!!!
Visca els blaus!!!
Visca la Festa Major de Granollers!!!


dimarts, 20 de juliol de 2010

Sentència de l'Estatut ... I ara què?

Per fi he pogut trobar una estona per escriure sobre la sentència del Tribunal Constitucional respecte a l'Estatut de Catalunya. Feia molts dies que tenia la necessitat d'abocar tot allò que sento personalment sobre aquest fet polític que marca un punt d'inflexió en la història de Catalunya i, sobretot, en la concepció del model d'Estat Espanyol. I ho faig des del convenciment de la meva postura personal, des de les sensacions que m'ha generat aquesta sentència, i no pas des de l'adoctrinament o la obligació de la que se suposa ha de seguir algú que, com jo, milita a un partit politic. Per sort, pertanyo a una organització, el Partit dels Socialistes de Catalunya, que acull dintre seu un ampli ventall de sensibilitats i postures diverses, totes elles respectables i que, alhora, poden diferir notablement.

En primer lloc, crec que per la gent que ens definim obertament federalistes, aquesta sentència ens deixa, utilitzant el vocabulari d'un famós joc de taula, tocados y hundidos. Entenc el federalisme com un model d'Estat descentralitzat que reconeix dintre seu diverses nacionalitats, amb diferents cultures, llengües... I és aquest el motiu pel qual Espanya no ha avançat mai cap a la via federalista, limitant-se a acceptar un 'Estat de les Autonomies' fruit d'un pacte polític durant la transició que, tot atorgant a les autonomies un 'café per a tots' un pèl descafeïnat, va establir les bases d'un Estat descentralitzat que permetia somiar amb la consecució d'un Estat Federal. La por de molts sectors de la societat espanyola de reconèixer la diversitat d'aquest Estat no ha permés avançar de l'autonomisme al federalisme, amparant-se en la 'indivisible unidad de la nación española', alentada en els últims temps pel nacionalisme espanyol que destila el PP amb les agressions gratuïtes cap a Catalunya i els catalans, o els actes estúpids que no s'haurien d'haver produït mai com la sentència del TC.

La diversitat cultural, lingüística i nacional d'Espanya és un fet que no tinc cap dubte que no fa més que enriquir-lo. Ens atorga un valor afegit com a Estat que molta gent mai ha sapigut valorar. I el que més em preocupa és que cada cop menys sectors a Espanya semblen entendre l'Estat des d'aquesta concepció. Fins i tot el president Zapatero, en el qual moltes persones teniem dipositades les esperançes per avançar en la via federalista, va anunciar fa poc que la descentralització de l'Estat havia tocat sostre, posant fi a qualsevol ambició de desenvolupar l'autogovern de les nacions històriques com Catalunya.

Tots aquests fets, sumats a aquesta repugnant sentència i la repercussió mediàtica amb cert tuf anti-català que ha generat arreu de l'Estat Espanyol, no fa més que corroborar la meva teoria de que les aspiracions del poble català van a una velocitat molt més elevada que la voluntat de l'Estat Espanyol de donar oxígen al desenvolupament de l'autogovern de les seves nacions. I això no fa més que tensar una corda que, molt probablement i veient com es poden anar desenvolupant els aconteixements, pot ferir de mort les relacions entre Catalunya i Espanya.

Jo em sento català, catalanista, i crec fermament que som una nació. Una nació que mereix ser respectada i que mereix un alt nivell d'autogovern. Sóc socialista, i lluito per una societat més justa, igualitària i solidària. Sóc, per si algú encara tenia algún dubte, granollerí. M'estimo la meva ciutat i treballo amb passió per construir la Granollers del futur. Però també em sento espanyol, i crec en un Estat que reconeix la seva diversitat i té la voluntat d'assolir un Estat Federal que sigui més just amb les seves nacionalitats històriques. I es aquí on la meva carta de valors personals grinyola... Com puc sentir-me espanyol si aquella Espanya en la qual jo em reconec cada cop s'allunya més de la realitat? No vull sentir-me part d'una Espanya rància, centralitzada, retrògrada i conservadora. La Catalunya que vull no cap en la Espanya que actualment sembla que és.

Per tant, el futur és negre i complicat. Cal refer molts camins, regenerar noves idees i, sobretot, apostar decididament i sense complexos per un Estat Federal des d'aquells partits polítics o organitzacions que així entenem aquest país. Si la voluntat hi és, estic convençut que podem tornar a establir un pacte polític que reconstrueixi tot allò que el TC, el PP i totes les institucions podrides que encara desprenen franquisme han destruït. Per contra, si fins i tot els socialistes espanyols es conformen amb aquest Estat de les Autonomies que cada cop va donant passes enrere amb actes com aquesta sentència, tornant fins i tot a nivells d'autonomia previs a la transició, és evident que ens quedaran molt pocs camins per defensar el poble català, formant cada cop més una majoria independentista a Catalunya que acabi fracturant la relació amb Espanya. De moment, crec que aquesta majoria social no existeix i, per tant, és també un camí complicat i sense garantia d'èxit. Però si les coses venen dades com fins ara, en 10 anys el panorama polític pot canviar de manera radical legitimant l'opció independentista.

Visca Catalunya!


dissabte, 22 de maig de 2010

Roca Umbert, un projecte de futur


Fa temps que penso en escriure al meu bloc sobre Roca Umbert, la Fàbrica de les Arts de Granollers, un projecte singular que reconverteix l'antiga fàbrica industrial de Roca Umbert, un espai de 20.000 m² al centre de la ciutat, en un gran centre cultural adreçat a la producció, formació i difusió de la creació artística.


Roca Umbert, segons s'escriu a la mateixa web, es defineix com 'una fàbrica on la cultura, la participació, l'art, la creació, el pensament i les noves tecnologies en són les matèries primeres. Un escenari únic on aquestes matèries poden combinar-se i entrecreuar-se per experimentar en tots els camps de la creació contemporània i on poden ser compartides entre els creadors i els ciutadans.Aquesta iniciativa es fa concreta amb la creació i posada en marxa d’una sèrie d’equipaments culturals que conviuen en un espai delimitat, el recinte Roca Umbert. La singularitat i la innovació del projecte prové justament d’aquesta convivència en un mateix indret d’artistes, professionals de la cultura, de la comunicació i de les tecnologies de la informació, la qual cosa permetrà la cooperació i l’intercanvi constant de coneixements i pràctiques entre ells. El fet d’estar tan a prop els uns dels altres suscitarà una interacció fàcil i viable, i això, alhora, servirà d’estímul per a la investigació i l’experimentació conjuntes en el camp de la creació i de les manifestacions artístiques.'


Com que últimament vaig mancat de temps i també d'inspiració, us transcric una ressenya de l'ex- conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, publicat el passat 5 de maig al suplement 'Culturas' de La Vanguardia, que en poques paraules defineix l'essència del projecte i, a més, l'enllaça amb altres factors de Granollers que refermen la singularitat i la iniciativa de la nostra ciutat:


ROCA UMBERT


Me fascinan los alcaldes que piensan su ciudad como un proyecto cultural global. Vayan a Granollers. Observen cómo se integran en la trama urbana los restos arqueológicos que atestiguan cómo era la vieja ciudad amurallada. Observen cómo la cultura cívica a favor del peatón ha vencido a la vieja cultura permisiva con los vehículos privados. Conozcan de cerca cómo están vinculando el proyecto educativo, la formación profesional y la profesionalización cultural para atacar de raíz los problemas del desempleo juvenil y el desarraigo social de los jóvenes. Acérquense a la vieja factoría de Roca Umbert y vean cómo se está convirtiendo por voluntad municipal en una extraordinaria fábrica de las artes y lo audiovisual. En ella van a convivir los libros de la biblioteca, la cultura popular, las salas de ensayo de los músicos, la televisión local y estudios de grabación televisiva, salas de exposiciones, salas de conciertos, un vivero de empresas y una plataforma de formación. Metan todo eso en un mismo saco y piensen en un concepto de cultura amplio en el que caben los creadores, los emprendedores de cualquier naturaleza, las recetas para mantener el progreso, la voluntad de pactar un contrato social que asegure la cooperación entre lo público y lo privado para garantizar el mejor presente, la responsabilidad colectiva frente al futuro y una identidad abierta y optimista. Una ciudad que sepa aunar todo eso es una ciudad pensada y cultural, y suele ser una ciudad de futuro.


Dit això, només em queda sumar-me a la invitació de l'ex-conseller Mascarell. Veniu a Granollers. Passejeu, observeu, gaudiu i, sobretot, conegueu quins són els projectes i les iniciatives que tenim per a la nostra ciutat. Us convençereu de que Granollers és diferent, té una identitat pròpia, i, sobretot, és una ciutat de futur.