La setmana passada, la majoria de ministres de Treball de la Unió Europea van acordar ampliar la jornada laboral a 65 hores, a excepció, entre molt pocs altres, del ministre de treball espanyol, Celestino Corbacho, que s'hi va abstenir (bé podria haver votat amb un NO rotund, aquesta bestiesa s'ho mereix). La mesura, només sentir-la, em va causar esgarrifançes... La humanitat i, sobretot, el moviment obrer, ha lluitat durant dos segles per anar reduïnt progressivament la jornada laboral en pro del benestar dels treballadors i la concil·liació de la vida laboral i familiar. Resulta que ara ens carreguem d'una volada tot aquest esforç i aquesta lluita per part de sindicats i altres agents socials. El primer que vaig pensar va ser que aquesta mesura era fruit d'una preocupació que fa mesos que m'angoixa: la progressiva "dretanització" dels països europeus: Merkel a Alemanya, Sarkozy a França, Berlusconi a Itàlia i altres líders neo-cons que abunden pels Estats membres de la UE ... Però, coïncidint amb unes jornades de la JSC a Mollet del Vallès sobre la lluita obrera a la comarca, vaig poder reflexionar, escoltar i compartir sobre aquest fet amb gent dels sindicats i la qüestió és realment preocupant.
Per una banda, la mesura trenca l'esforç de la unió dels treballadors i la seva lluita constant per aconseguir els convenis col·lectius que fins ara gaudeixen, ja que ara el treballador podrà negociar directament amb l'empresari la durada de la seva jornada laboral, cosa que perverteix el sindicalisme i el seu esperit d'unió per reclamar i preservar els seus drets en una lluita col·lectiva.
Per altra banda, això pot generar discriminació entre els propis treballadors. Anem a posar com a exemple el cas d'un empresari que busca un empleat per a treballar al seu negoci i té dos candidats: un home que s'ofereix a treballar 55 hores setmanals perquè el seu temps lliure i les seves poques obligacions li permeten, i per un altre costat un pare de família que, degut a les seves responsabilitats, només pot treballar les 40 hores de rigor. Què farà l'empresari? Evidentment, optar per la persona que li assegura que podrà treballar més quan el negoci ho requereixi. Això crea una discriminació i més dificultats d'accés al mercat laboral envers la gent que ha de concil·liar la seva vida laboral amb la familiar, per no posar més exemples d'altres casos en els quals es dongués una situació similar de discriminació per altres perfils de treballadors.
Un altre problema que pot suposar és que el fet de que hi hagi treballadors que puguin treballar fins a 25 hores més a la setmana, pot suposar que en una empresa, al tenir treballadors que puguin realitzar fins a la meitat de la jornada d'un altre, les reduccions de plantilla siguin molt nombroses... I qui serien els més afectats? Altre cop, aquells qui ja no poden treballar més hores perquè han de mantenir una familia, etc...
Tot plegat, la mesura és una gran bejenada que ens porta al segle XIX, quan les primeres grans fàbriques tèxtils començaven a aparèixer i els treballadors realitzaven jornades laborals que poc faltaven per arribar a ser dies complerts... De fet, si et poses a distribuir les 65 hores durant la setmana pot quedar en 10 hores de dilluns a dissabte i 5 el diumenge, o bé 12 hores entre setmana i 5 el dissabte o... en fí, múltiples combinacions que si et pares a pensar, com he dit abans, et porten a les jornades laborals que fa moltíssimes dècades els nostres avantpassats van aconseguir reduir a base de reivindicacions i lluites.
El més curiós de tot és que els defensors de la mesura, a tot això, l'anomenen flexibilització. Jo més bé en diria esclavització...
4 comentaris:
Espero de tot cor que aquesta mesura completament retrògrada no prosperi per res del món. Si s'aprova, cal veure com serà l'aplicació i lluitar perquè s'afecti el mínim el benestar dels assalariats.
Sorprenent el vot del Corbacho, com tu dius, ja podria haver votat amb un NO rotund.
Sobre el Berlusconi, més que parlar de dretanització jo parlaria de retorn al feixisme.
No a la jornada de 65 hores! Llavors els estudiants pringats del Pla Bolonya actual si que ho tindriem fotut!
Estic d’acord Carles, d’una banda aquestes propostes son possibles per la dretanització europea, Alemanya, França e Itàlia son bons exemples, d’altre suposen un trencament importants de les relacions laborals treballadors– empresaris. Tenim feina.
Salut
Buenas tardes, espero leas mis palabras, hoy entre en las paginas del Partido y encontré tu blog, me ha gustado mucho tu forma y tus ideas claras en politica, yo trabajé muchos años en Baleares por lo que entindo la escritura catalana y tambien hablo algo, soy una persona extrovertida y que le gusta intervenir en todo lo que sea util a nustra sociedad ahora que estoy jubilado, no quiero que mi mi vida sea como un mueble, deseo y lo hago interviniendo en lo que puedo ser util. Te comentaré sin animo de vanagloriarme de nada, soy voluntario de Cruz Roja, de donantes de sangre, lucha contra el cancer , voluntario en mi ayuntamiento, estoy en un grupo de teatro, escribo poesia, relatos, pinto, y tengo mi huerto y un jardin que cuido yo mismo, ayudo a mis nietos y en la casa lo que haga falta, en fin solo quiero que sepas el perfil de este andaluz de Granada al que le alegra encontrar un amigo y compañero de partido, al que pertenezco activamente hace tiempo.Espero podamos conectar pues te veo un joven con las ideas muy claras de lo que deseas y lo que piensas, en estos tiempos es agradable encontrarte. Mi correo es ...emergente42@hotmail.com
Tengo deseos de conocer Cataluña
mas detenidamente, tengo bastante familiares ahi y no tengo nada en contra de vuestra lengua ni vuestra forma de ser, cada caul debe estar orgilloso de lo suyo como yo lo estoy de ser andaluz. Me llamo Andres encantado.
Publica un comentari a l'entrada