diumenge, 29 de juny de 2008

Sobre "la roja" i altres qüestions


Confesso que tinc un problema: relaciono inconscientment política i esport, sempre... Sé que està malament, però no ho puc evitar. Quan veig l'afició madridista amb les banderes espanyoles amb el toro sempre penso que deuen votar al PP i ràpidament m'entra un sentiment de repugna. I així amb moltes altres situacions... Però, quan juga la selecció espanyola, doncs, que voleu que us digui, jo vull que guanyi perquè, a part de ser català i catalanista declarat, doncs també tinc un sentiment arrelat a l'Estat Espanyol ... Per això em costa veure aquests dies a la televisió tots aquests personatges que ara acaparen gairebé tota la programació com el famós Manolo el del Bombo i tota aquesta gent amb càntics excessivament patriòtics. Sempre acabo pensant que, al cap i a la fí, ells recolzen al mateix equip que jo: a la selecció espanyola... pero jo no sóc així... i, ai! pobre de mi que digui aquí, a Catalunya, que vull que guanyi Espanya, perquè ràpidament em relacionaran amb tots aquests exaltats que no veuen més enllà dels colors de la "rojigualda" i que els porten a fer comentaris i comportaments fora de lloc i totalment nacionalistes (espanyols).



Lamento profundament tot aquest circ mediàtic exageradissim que s'ha muntat envers la classificació espanyola per a la final de l'Eurocopa. Si no haguèssim d'empassar-nos cada dia els comentaris dels Camacho, Lama, Carreño i cía sobre la millor selecció de la història del futbol universal (bla, bla, bla...) i els posteriors: viva España! el orgullo nacional ... i tot el que ve després de cantar un gol, probablement fossin molts més aquells que simpatitzarien amb la idea d'animar i recolzar la selecció espanyola. Evidentment, aquella gent més sensibilitzada amb les autonomies i el reconeixement de les nacions que conformem l'Estat Espanyol, avui no voldrà que s'els relacioni amb tota aquesta afició que hem vist durant tot el torneig.



Això si, avui, que guanyi Espanya... Perquè han jugat d'una manera esplèndida durant tota l'Eurocopa i perquè, caram! també sóc espanyol...

dimecres, 18 de juny de 2008

Nova directiva europea laboral: retrocedint a passes de gegant



La setmana passada, la majoria de ministres de Treball de la Unió Europea van acordar ampliar la jornada laboral a 65 hores, a excepció, entre molt pocs altres, del ministre de treball espanyol, Celestino Corbacho, que s'hi va abstenir (bé podria haver votat amb un NO rotund, aquesta bestiesa s'ho mereix). La mesura, només sentir-la, em va causar esgarrifançes... La humanitat i, sobretot, el moviment obrer, ha lluitat durant dos segles per anar reduïnt progressivament la jornada laboral en pro del benestar dels treballadors i la concil·liació de la vida laboral i familiar. Resulta que ara ens carreguem d'una volada tot aquest esforç i aquesta lluita per part de sindicats i altres agents socials. El primer que vaig pensar va ser que aquesta mesura era fruit d'una preocupació que fa mesos que m'angoixa: la progressiva "dretanització" dels països europeus: Merkel a Alemanya, Sarkozy a França, Berlusconi a Itàlia i altres líders neo-cons que abunden pels Estats membres de la UE ... Però, coïncidint amb unes jornades de la JSC a Mollet del Vallès sobre la lluita obrera a la comarca, vaig poder reflexionar, escoltar i compartir sobre aquest fet amb gent dels sindicats i la qüestió és realment preocupant.

Per una banda, la mesura trenca l'esforç de la unió dels treballadors i la seva lluita constant per aconseguir els convenis col·lectius que fins ara gaudeixen, ja que ara el treballador podrà negociar directament amb l'empresari la durada de la seva jornada laboral, cosa que perverteix el sindicalisme i el seu esperit d'unió per reclamar i preservar els seus drets en una lluita col·lectiva.

Per altra banda, això pot generar discriminació entre els propis treballadors. Anem a posar com a exemple el cas d'un empresari que busca un empleat per a treballar al seu negoci i té dos candidats: un home que s'ofereix a treballar 55 hores setmanals perquè el seu temps lliure i les seves poques obligacions li permeten, i per un altre costat un pare de família que, degut a les seves responsabilitats, només pot treballar les 40 hores de rigor. Què farà l'empresari? Evidentment, optar per la persona que li assegura que podrà treballar més quan el negoci ho requereixi. Això crea una discriminació i més dificultats d'accés al mercat laboral envers la gent que ha de concil·liar la seva vida laboral amb la familiar, per no posar més exemples d'altres casos en els quals es dongués una situació similar de discriminació per altres perfils de treballadors.
Un altre problema que pot suposar és que el fet de que hi hagi treballadors que puguin treballar fins a 25 hores més a la setmana, pot suposar que en una empresa, al tenir treballadors que puguin realitzar fins a la meitat de la jornada d'un altre, les reduccions de plantilla siguin molt nombroses... I qui serien els més afectats? Altre cop, aquells qui ja no poden treballar més hores perquè han de mantenir una familia, etc...

Tot plegat, la mesura és una gran bejenada que ens porta al segle XIX, quan les primeres grans fàbriques tèxtils començaven a aparèixer i els treballadors realitzaven jornades laborals que poc faltaven per arribar a ser dies complerts... De fet, si et poses a distribuir les 65 hores durant la setmana pot quedar en 10 hores de dilluns a dissabte i 5 el diumenge, o bé 12 hores entre setmana i 5 el dissabte o... en fí, múltiples combinacions que si et pares a pensar, com he dit abans, et porten a les jornades laborals que fa moltíssimes dècades els nostres avantpassats van aconseguir reduir a base de reivindicacions i lluites.

El més curiós de tot és que els defensors de la mesura, a tot això, l'anomenen flexibilització. Jo més bé en diria esclavització...

diumenge, 8 de juny de 2008

Change, hope ... Believe in!


Ahir, per fi, Hillary Clinton va anunciar que suspenia la seva campanya i va demanar a tots aquells que la van votar el seu recolzament a Barack Obama, el virtual candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units.


Durant el passat estiu, vaig escoltar per primer cop el nom d'aquest senador afroamericà. Jo el desconeixia i, aleshores, desitjava que la Hillary fos la propera presidenta dels E.E.U.U. Abans de la seva primera victòria, vaig llegir un article molt extens al diari El País sobre els ideals que representava i els eixos programàtics bàsics d'aquest candidat demòcrata, i vaig quedar encisat llegint les primeres paraules. Canvi, esperança... Vaig pensar que aquestes dos paraules que Obama utilitzava com a expressió del seu programa representaven tot allò que els Estats Units necessitava. Canvi per una societat més justa, més igualitaria, i pel que ens afecta a nosaltres, per una política exterior més humil, menys beligerant, i, en conseqüència, més cooperant i disposada a teixir complicitats amb totes les cultures repartides pel globus terraqui. I esperança, l'esperança de pensar que, malgrat aquest canvi radical de plantejaments en l'agenda política nord-americana, els americans, amb el seu vot i sumant esforços, podien fer-ho.


Sembla que, cinc mesos després, milions de nord-americans han entès el mateix missatge que vaig entendre jo. Tant de bó Barack Obama segueixi sumant recolzaments arreu dels Estats Units per convertir-se, més enllà del simbolisme que representaria ser el primer afroamericà que ocupa la Casa Blanca, en el president que, per fi, entengui que per construir un món millor ha d'existir la voluntat de tots els Estats de sumar, mai de restar... canviant la confrontació pel diàleg i les guerres per la Pau.


YES, WE CAN!

dilluns, 2 de juny de 2008

31 de maig de 1938



http://www.3cat24.cat/video/470969


31 de maig de 1938: A les vuit del matí, cinc bombarders italians de l'exèrcit de Mussolini, construits a Foligno, surten de l'aeroport de Son Sant Joan (Mallorca), en direcció a Granollers. Objectiu: Sang, fetge i por. Infundar por als ciutadans innocents.


A les 9:05, i durant tan sols un minut, 60 bombes cauen des del cel i trenquen la calma i el benestar dels ciutadans de la vila de Granollers. 224 víctimes segons xifres oficials (en diuen que poden ser molts més...) La Porxada, emblema i símbol de tots els valors que representa la nostra ciutat, destrossada... Nens morts pels carrers i les plaçes... Un drama que Granollers encara no ha oblidat.

31 de maig de 2008: 9:05h - Cementiri de Granollers. En el lloc on reposen molts dels cadàvers enterrats en una fossa comú, ens trobem la majoria del consistori en ple, representants d'entitats, ciutadans de Granollers i una nombrosa representació d'alcaldes i personalitats de ciutats afectades pels bombardejos. Sona "El Cant dels Ocells" i només puc pensar en trobar una raó per la qual aquells desgraciats vàren decidir cometre aquesta bàrbarie... No la trobo... La meva ràbia augmenta per moments... L'alcalde Mayoral ens recorda que, durant anys, la gent que va viure i patir el bombardeig va haver d'explicar aquella vivència en silenci, doncs una dictadura horrible no ho permetia. Avui i ara és el moment de reivindicar que no oblidem, que recordarem, i que lluitarem per a que bàrbaries com aquesta no tornin a succeir.


Més tard, en l'acte institucional del bombardeig, records del bombardeig en format audiovisual... Drama, sang, horror són les paraules que t'inspira el video. Després, parlaments de les personalitats: missatges de pau de representants de ciutats bombardejades: Gernika, Ypres, Foligno, Hiroshima, Reus... Personalitats compromeses amb la pau com Federico Mayor - Zaragoza... tots coincideixen en dues coses: Això no pot tornar a passar mai més, i la reivindicació de Granollers com a ciutat pionera en el compromís amb la pau. Acte final: els tons negres i vermells d'horror i de sang projectats durant tot l'espectacle a l'escenari donen pas al blanc de la pau i l'esperança... els nens de la Coral Amics de la Unió ens llegeixen el manifest per la Pau signat a Granollers per les ciutats bombardejades i ens canten una cançó que ens inspira que, avui, un món millor és possible i que encara ens queda molt per lluitar: en moltes ciutats del món avui els nens encara moren per bombardejos i atacs militars.


Finalitzo, com a conclusió de tota aquesta setmana de commemoració del bombardeig amb les paaraules del nostre alcalde, pronunciades en els diferents actes: "Canviem les bombes per les paraules, la violència pel diàleg..."


Granollers, vila oberta a la pau