Fa prop de 6 mesos que no actualitzava el blog... I és que ja fa molt que el temps se m'escapa, em rellisca de les mans, no puc controlar-ho... Tinc la sensació que algú m'ha posseït, s'ha apoderat del meu temps, i alhora m'ha desposseït de la meva capacitat de decidir a què dedico les meves hores, minuts i segons. Aquesta sensació de vertígen, de veure que els dies passen i passen i que no ets capaç de controlar, es va establir dins meu ja fa molt temps, i no sembla decidida a marxar... i això em posa molt trist.
Tot plegat, voldria que els dies tinguessin 48 hores. I així poder tenir una estona per endreçar les piles de papers que se m'acumulen a la taula del despatx. Podria, també, passar més estona amb els meus nebots, l'Oriol i la Mireia, i compartir amb ells l'aventura de crèixer i fer-se grans. També podria prendre un café o, simplement, tirar-me hores voltant pel centre de Granollers amb l'Aida, que fa molt temps que no ens veiem i sé que em necessita, com jo la necessito a ella. O anar a sopar amb ella, afegint-se l'Aroa, en Josemi i la Gemma, i que aquests sopars no es repetissin tan sols d'aniversari en aniversari. També voldria poder veure més sovint a l'Aitor, i tenir converses més enllà d'una quedada protocolària perquè toca, perquè ja feia massa que no ens veiem... i que hi vingués la Mire, la meva Vallvi, que ja fa molt que tampoc sé res d'ella. Si els dies tinguessin més hores, molt probablement podria dedicar-li més temps a la Universitat, i treure'm segon de carrera d'una tacada, fent les lectures i seminaris corresponents, poguent disposar d'hores per a passar apunts i, evidentment, estudiar. També podria passar més temps amb la gent de la Universitat, i fer un cafè, anar al centre de compres o simplement seure i parlar amb la Tirado, amb la que m'hi estaria hores, o que la Sans m'expliqui com li ha anat el cap de setmana, que en Max em parli durant hores de la qüestió més banal i, a més, no ens hi posem d'acord, o parlar amb l'Eli del Vallès Oriental, escoltar les converses surreals de la Nuriot, jugar a cartes amb la Berta, l'Arnau i la Júlia, o comentar la jugada dels programes del cor amb la María Titos. També podria fer un cafè de més de 20 minuts al Pikako (Pikachu per mí) amb en Guillem i l'Oriol, parlant d'actualitat política, de la universitat, de Vilassar, de Canovelles o de Granollers, per acabar parlant de la cosa més absurda que puguis debatre entre tres universitaris. Si els dies tinguessin més hores, aniria més nits al Paco, més tardes de compres i més matins a Can Nadal amb el Marc Toro, no ho dubto. I aniria, també, a fer excursions de cap de setmana a qualsevol indret que suposi sortir de la rutina granolleril amb la Marta, el Pol i la Judit, i xerrar, jugar i riure fins a no poder més. Quedaria, per fí, amb el Miguel, per recordar molts dels millors moments que he viscut en la meva vida, amb ell i gràcies a ell, en una quedada que tenim pendent des de fa massa temps. Probablement, també veuria més al Raúl, que ho ha sigut tot i ara gairebé ja no és res, perquè el temps i la distància construida ho ha destrossat. M'aniria amb la Marta Compan, no sé ni on ni a què fer, només a gaudir de la seva companyia, i a escoltar com li va la vida amb la seva dolça veu. I m'estaria dies jugant al capitalista sense parar, amb les bessones Rendo, i entre partida i partida, cafè i cafè, i piti i piti, ens explicaríem històries i anècdotes com sempre hem fet. I aniria més sovint a Vic, i jugaria amb el meu cosinet Arnau a allò que ell vulgués, que probablement seria futbol. I llegiria molts llibres, tants com les dotzenes que en tinc pendents als prestatges de casa. I veuria pel·lícules, tantes com les dotzenes que també en tinc pendentes...
I faria moltes altres coses i veuria a molta altra gent que ara no recordo ja que el temps torna a fer de les seves, i m'obliga a deixar d'escriure per marxar, sortir de casa i no tornar fins la nit, quan estigui tan exhaust que ni m'enrecordaré d'allò que ara escric per veure si algú m'ha deixat algun comentari...
Desgraciadament, els dies no tenen 48 hores.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Caram, no sabia si escriure't el comentari per no fer-te perdre més temps llegint-lo... jejejje
Suposo que aquesta sensació que expliques és aquella que arriba amb les responsabilitats que vas assumint. Les trobades i reunions, a més de la feina universitària, van consumint temps. Temps que no estàs perdent, sinó invertint.
I segur que algun dia pots tornar el temps que t'agradaria haver dedicat i no has pogut als amicsi parents que has anat citant.
Una abraçada company.
http://www.orfeu.es/costa/danesa.php
Una web inspiradora y critica :D Animos
PD: Otra simplemente para reflexionar profundissimamente sobre todo, si uno no asimila la primera que no vea esta que se muere :P
http://sites.google.com/site/decreixement/
Estan en català també :D
Tenia present que erats un home ocupadíssim, i que fer un cafè amb tú era pràcticament més difícil que aconseguir una beca erasmus xD però després de llegir aquesta actualització encara en sóc més conscient. Em faig càrrec de tot l'estrès que acumules, i de la llista inacabable de coses que tens per fer a la que a més a més s'hi sumen cafès pendents amb infintis amics i coneguts. Per tot això et vull fer saber que solament per haver llegit el meu nom en aquest escrit, tots els teus oblids, missatges sense contestar, e-mails sense resposta... han perdut importància. Perquè m'agrada saber que tot i les moltes coses que tens al cap...encara hi ha un racó reservat per a mi! :)
T'estimo gran amic!
Hola compañero, despues de una larga vida 66, y ir corriendo mas que andando he llegado al covencimiento que la jubilacion se debe de tomar como lo que es udescanso, mas que eso una
forma nueva de hacer las cosas,sin las prisas que durante nuestra vida nos ha hecho acumular xtres de una forma galopante durante tantos años. Hoy estoy quizas preparado para comprender tu forma de hacer las cosas, de tus prisas, de tus cosas dejadas a medias por falta de tiempo, de esos cafes sin reposo, de esos juegos que no tienes tiempo para ellos, lo comprendo porque lo he vivido, pero tambien te diré que el dia no tiene mas que 24, la unica manera es hacer uso de ellas sin que el reloj marque cada minuto, para hacernos sentir en falta en todas partes,y la verdad es que en todas partes no se puede estar. Cuantas cosas perdemos por no pararnos a verlas porque las prisas nos abruman, no tenemos un istante de reposo, porque siempre pensamos en lo que debiamos haber hecho y no lo hicimos, pero que jamas haremos porque no podemos pararnos.
Cuantas cosas bellas y sensillas estan a nuestro alcanse sin reparar en ellas, pasamos poe el lado de una flor sin mirarla, pasamos de tomar café con un amigo proque no tenemos tiempo, no hacemos aquella llamada telefonica que debiamos haber hecho porque siempre nos acordamos y es tarde.
Yo me propuse al jubilarme un cambio de conducta si dejar de hacer todo aquello que me apetecia, pero si dejar que me agobiase al vida como lo ha hecho a travez de tantos años, ahora estoy de voluntario de Cruz roja, de donacion de sangre, ayuda contra el cancer, voluntario en mi ayuntamiento, tengo huerto y jardin que cuido, pinto, leo, escribo poesia, estoy en un grupo de teatro y un coro, con esto te digo que no precindo de nada, pero lo adacto a mi forma y no quiero en ningun momento me agobie, ahora que tengo tiempo entro en internet a menudo por eso encontré tu blogs en la pagina de nuestro partido, ya que soy militante hace muchos años, celebro que con tu juventud tengas unas ideas politicas claras eso dice mucho de ti, espero poder conectar contigo mas a menudo. Cataluña la conozco algo menos de lo que quiesiera, pero como trabaje muchos años en Baleares leo el catalan y lo halo un poco, no mucho pero sufiente para entrar en la cultura catalana que me encanta y tengo muchos familiares en esa tierra. En fin me llamo Andres soy de Granada y espero tegamos oportunidad de conocernos mejor, se que aprenderé de ti y de esa juventud maravillosa que es el futuro de todos
Mi correo es
emergente42@hotmail.com
Espero sea de tu agrado mi pequeña colaboracion un abrazo desde Andalucia que debes conocer si no lo has hecho ya, saludos y disfruta cuando el momento lo merezca, para un momento y despues continua, pero no dejes pasar un momento magico sin aprovecharlo.
hola carlos veo que tienes muy olvidado tu blogs, la verdad es que no debes dejar de escribir los blogs son istrumentos que hay que darles vida, espero leas mi consideracion y vuelvas a la actividad. Un cordial abrazo Andres
Publica un comentari a l'entrada